Víctor Neila: «L’equip sènior ha de ser un reflex de la resta del club»

Víctor Neila ha complert enguany la seva primera temporada com a entrenador del TGN Bàsquet. En una campanya atípica per l’epidèmia de la Covid-19 i que va obligar la federació catalana a aturar totes les competicions primer i a donar-les per finalitzades posteriorment, el tècnic lila, amb una gran reputació a les banquetes malgrat haver-ne estat allunyat durant alguns anys, analitza la seva actuació al capdavant del primer equip del club tarragoní i també l’actuació del seu conjunt que finalment va acabar primer del seu grup i va tornar a la màxima divisió del bàsquet català, Copa Catalunya.

Feia nou anys que no entrenava, com s’ha trobat a peu de pista?

Va ser una sensació rara a l’inici perquè feia molt temps que no entrenava però de seguida em vaig trobar còmode perquè això d’entrenar, al cap i a la fi, ho he fet tota la vida. He d’admetre, però, que en els primers partits sí que em vaig adonar que no és el mateix veure un matx des de la graderia que des de la pista, i ho dic en el sentit de prendre decisions, a l’inici no les prenia suficientment de pressa.

Va agafar un equip que havia militat quatre temporades seguides a Copa Catalunya i el descens a Primera Catalana l’obligava pràcticament a ascendir o lluitar per l’ascens. No era molta pressió d’entrada?

Allò que més em preocupava era que hi hagués massa exigència. Tots teníem clar que havíem d’aspirar a l’ascens però aquesta pressió podia ser una arma de doble tall. Quan vaig agafar l’equip no em preocupava si fitxàvem o no perquè soc un entrenador que sempre s’ha adaptat a allò que els clubs m’han ofert, sinó que m’importava que hi hagués un equip humà amb qui treballar i en aquest sentit estic molt content de la feina de les jugadores.

El nucli principal de l’equip era el mateix de les quatre últimes temporades i no va poder reforçar la plantilla per diversos motius.

La plantilla va ser més curta de què preveiem perquè lamentablement Clàudia Ejimeno no va poder jugar per lesió i la pivot americana que va venir finalment no ho va fer per temes burocràtics. Això ens va condicionar, clar. Amb tot, aquestes mancances ens van permetre centrar-nos en les jugadores que teníem i adaptar-nos a la situació. Vull destacar el paper de les jugadores de l’equip que, en aquesta situació, lluny d’acomodar-se per falta de competencia, van fer un pas endavant. A més, durant tot l’any hi ha hagut una sèrie de júniors que han estat en dinàmica del primer equip que ens han ajudat molt. Crec que aquesta és la línia que ha de seguir el club.

Una de les júniors amb la qual més comptava era Sofia Llanos, que tenia unes estadístiques molt bones en relació amb els minuts jugats. Amb tot, ha canviat d’aires aquest estiu.

Sofia ja havia estat en dinàmica de primer equip l’any anterior. Amb les poques fitxes sèniors que teníem vam veure clar que ella, a banda de jugar al júnior, havia de formar part plenament del primer equip perquè, a més, tenia qualitat per a fer-ho. Enguany volem, però, tenir deu fitxes sèniors. Aquesta passada temporada hem tingut vuit fitxes sèniors més Sofia. Ara en tenim nou, però estem treballant per aconseguir la desena, i comptarem amb les júniors que estiguin preparades per fer el salt.

El fet de tenir una plantilla curta com la de la campanya passada no era un risc en vista un final de temporada intens i amb una fase d’ascens a casa?

L’únic que ens preocupava en la planificació de la temporada era el cansament a final de curs. Abans he explicat que tenir una plantilla curta ens havia ajudat a incorporar jugadores joves en la dinàmica del primer equip i a treballar més intensament amb les sèniors disponibles, però el fet d’arribar a la final a quatre —que s’havia de jugar al Sagrat Cor— amb una plantilla curta era un risc perquè les jugadores haurien acumul·lat molta càrrega de partits durant la temporada. En la fase final havíem de jugar dos partits decisius en dos dies i, a més, en principi només ascendia el campió.

El fet és que l’equip es va mostrar molt sòlid a casa però va perdre cinc partits a domicili. La sensació és que es perdia pistonada amb el pas de les jornades.

El calendari va ser capritxós perquè els quatre primers equips jugàvem entre nosaltres de forma consecutiva a la primera i segona volta. És cert que vam perdre cinc partits fora de casa, però totes les derrotes van ser molt ajustades i l’equip va caure competint. La derrota a la pista del CN Terrassa va ser dolorosa perquè era un partit que teníem controlat i el vam deixar escapar. A més, si haguéssim guanyat, hauríem deixat el CN Terrassa despenjat. Aquesta va ser la tònica en aquests enfrontaments directes. Els nostres rivals sabien que si ens guanyaven, es mantindrien a sobre nostre. Aquesta va ser la principal motivació del Ploms a casa seva, que va sortir a totes mentre nosaltres no vam fer un bon partit. Al final, en totes les derrotes que vam patir ens vam adonar que havíem de millorar una sèrie de coses de cara l’any vinent. I en això estem.

Quines coses?

En els partits que vam perdre hi va haver dues característiques que es van repetir i tenien a veure amb l’estructura de l’equip, que té moltes virtuts però també mancances. Som un equip capaç de defensar bé però si no podem córrer, perdem la nostra essència. En aquest sentit, ens va faltar un relleu per a Pasku (Laura Pascual) en partits on l’exigència física va ser molt alta i on calia que ella tingués minuts de descans. És cert que durant tot l’any les jugadores que van cobrir aquesta posició ho van fer bé, però necessitàvem una especialista en la posició base i que, fins i tot, tingués un perfil diferent de la mateixa Pasku. Aquests partits d’exigència física també els vam patir especialment dins la zona. Les nostres interiors estan acostumades a jugar contra pivots més grans, però en aquells partits la manca d’una pivot més forta ens va penalitzar. Justament són les dues posicions que no vam poder cobrir per lesió i per problemes burocràtics que he esmentat abans.

L’equip també va trobar a faltar encert des de la llarga distància.

És evident que no som un equip eminentment tirador però si mires les estadístiques no estàvem tant lluny del millor equip de la lliga en aquest apartat. És ideal poder fitxar una jugadora que sigui bona tiradora però, si no la tens, pots aconseguir que les jugadores que disposes puguin sumar en aquest apartat. Aquesta és la nostra feina i, de fet, la plantilla ho va fer en la segona part de la temporada, un exemple és Claudia Vadillo, que en alguns partits va aportar des de l’exterior.

A la demarcació de Tarragona hi ha molt poques jugadores millors que les nostres

Han arribat dos fitxatges que, tot i fer molt bona pinta, tenen les seves peculiaritats. Helena Cortiella, amb experiència a Primera Catalana, no ha jugat mai a Copa i, d’altra banda, Carla Díaz, amb experiència a Lliga Femenina 2, ha competit molt poc en els dos últims anys per motius professionals.

No em preocupa això perquè, d’entrada, a la demarcació de Tarragona hi ha molt poques jugadores millors que les nostres. Amb això vull dir que ja tenim una plantilla de qualitat i amb experiència a la categoria. No tot és fitxar gent pel seu currículum, ens importa la qualitat  que tinguin, clar, però també quina mena de persona són. Helena [Cortiella] ens aportarà molt, especialment un ritme alegre al joc i molta fam competitiva. Carla [Díaz] és una jugadora amb una trajectòria demostrada i que físicament no em preocupa perquè ella es cuida i tot serà qüestió d’agafar ritme i ara tenim molt temps al davant —el TGN Bàsquet porta entrenant des de començaments de juny i ho ha fet tot el mes de juliol; durant l’agost tothom descansarà i la pretemporada començarà el setembre, tot preparant la competició que s’ha d’iniciar, si el coronavirus no altera els plans, a mitjans d’octubre—. Les dues jugadores ens milloren clarament l’equip.

Acaba de dir que, a banda de la qualitat esportiva de la plantilla, l’importa molt com són les jugadores com a persones. Això és cabdal per al bon rendiment d’un equip?

Sí, si hi ha complicitat, bon ambient i entesa, el rendiment es multiplica exponencialment. Aquesta és la meva experiència. Aquí ja tenim un grup molt unit de fa anys i crec que les dues jugadores que s’han incorporat, Helena [Cortiella] i Carla [Díaz] són del mateix perfil i ens milloraran en tots els aspectes.

La temporada vinent hi haurà dos equips més de la demarcació a Copa Catalunya, Valls i Ploms. Si sumem els quatre que hi haurà a Primera Catalana, són molts equips en categories importants a les comarques tarragonines. De fa temps que es diu «no hi ha tantes jugadores de nivell per tants equips», hi està d’acord?

No, això són tòpics. Es pot dir el que es vulgui però, al cap i a la fi, aquests equips estan competint i ho estan fent bé, no? Aleshores sí que hi ha nivell, doncs. Com he dit, hi ha molt poques jugadores a la demarcació millors de les que tenim nosaltres i el club ha de mirar a les jugadores que pugen de les categories de formació per a reforçar el seu primer equip. El sènior no és una illa dins del club, ha de ser el reflex de la resta de l’entitat. Fa dos anys, el primer equip, que estava a Copa Catalunya, no podia nodrir-se de jugadores júniors perquè aquell equip jugava a territorial. L’any passat vam tenir quatre jugadores júniors en dinàmica del sènior i enguany farem igual. Això és un privilegi.

L’any vinent hi haurà 20 equips a Copa Catalunya mentre aquesta passada temporada n’hi havia 14. Hi ha gent que diu que el nivell baixarà però el fet és que alguns dels equips potents que tradicionalment jugaven a la lliga han pujat a Lliga Femenina 2. Potser la permanència estarà molt cara…

Nosaltres ens hem de preocupar de fer la nostra feina, el nivell que tinguin els altres ja el veurem. Almeda o Mataró, per exemple, han pujat de categoria amb les seves jugadores de formació, no han fitxat basquetbolistes d’altres equips i aquestes jugadores, en gran part, seguiran a Copa. Hem de veure quina configuració de la lliga hi ha, si és de dos grups com abans. Si és així, pots tenir mala sort i haver de jugar contra rivals molt forts en la primera fase i aquest fet et pot trastocar tots els plantejaments.

Preocupar-se per la feina pròpia i no mirar què fan els altres indica seguretat en la tasca que fan al cos tècnic. Quin joc veurem l’any vinent?

Nosaltres ens hem de preocupar de tenir una identitat pròpia, reconeixible. Hem de ser un equip que defensi bé i corri sempre que pugui, que faci un joc alegre i ràpid. Si ho aconseguim, tindrem molt guanyat. Vull que les jugadores gaudeixin jugant i, sobretot, que millorin, perquè si les jugadores acaben la temporada de la mateixa manera que la van començar és que des del cos tècnic no hem fet les coses bé.

Pots voler jugar a córrer i no poder. S’adaptarà o fitxarà per jugar així?

No, m’he d’adaptar a les característiques de les jugadores que tinc. Ara jugarem així perquè tenim les jugadores per a fer-ho però si més endavant tenim un altre perfil de jugadores, adaptaríem la forma de jugar, clar.

L’objectiu és mantenir la categoria, no?

És evident que un equip que sempre que ha jugat a Copa ha patit, no pot aspirar, d’entrada, a res més que a la permanència en el retorn a la categoria. Però l’objectiu principal és generar un bon grup que treballi bé durant la setmana i que sigui competitiu als partits. Si ens guanyen, que sigui perquè l’altre equip és millor que nosaltres. A treball, il·lusió i ganes de guanyar no ens haurien de superar. Després, els resultats ens situaran on ens mereixem.

Jo no puc venir a entrenar el sènior i oblidar tot el que hi ha per sota

Abans deia que el primer equip no havia de ser una illa dins del club, a què es referia?

A la identificació dels equips de formació amb el sènior. Les jugadores de la base han de tenir el primer equip com a referència, com una meta on han d’arribar. Quan parlo d’identitat em refereixo  que jo no puc venir a entrenar el sènior i oblidar tot el que hi ha per sota. Ara el club té una estructura molt forta en les categories de formació però tampoc podem fer plantejaments a llarg termini perquè hem de veure l’evolució de les joves.

Coneix bé el club perquè els seus tres fills juguen aquí. Veient el creixement de l’entitat en els últims anys, amb equips de formació en categories preferents, creu que l’entitat s’hauria de plantejar que el sènior milités a Lliga Femenina 2 a curt termini?

Enguany es van crear noves places de Lliga Femenina 2 i el club no va perdre ni un minut a plantejar-se jugar en aquesta lliga perquè era una situació completament irreal —l’equip va pujar esportivament de Primera a Copa; acceptar una plaça a Lliga Femenina 2 hauria suposat un ascens als despatxos, a més d’un cost econòmic important—. Crec que la federació espanyola ha de fer una reflexió sobre aquesta ampliació de la Lliga Femenina 2 perquè veurem competir jugadores professionals amb d’altres que no cobraran absolutament res. Hem de tenir en compte que aquesta és la segona màxima divisió estatal. Al bàsquet femení se li ha de donar un valor i crec que és millor tenir una Lliga Femenina 2 amb pocs equips —per la temporada vinent es plantegen 3 grups de 14 equips— on les jugadores que competeixin puguin tenir unes condicions més dignes.  Pel que fa al TGN Bàsquet, el treball que fem durant aquests anys marcarà on pot jugar l’equip, aquesta ha de ser la línia.